La novel·la del segle
XV
106
TEXTOS MEDIEVALS.
Curial e Güelfa
(pàgina 240)
Enamorament de Güelfa
Güelfa, que era jove, delicada, i a qui només faltava tenir marit,
com que era molt bella, rica, estava protegida i ociosa, requerida i
sol·licitada per molts, i com que veia que son germà no es preocu-
pava per oferir-li marit ni a ella li semblava adequat demanar-lo, ja
que no podia resistir els apetits naturals de la carn, que la punyien
sense parar, va pensar que, si per ventura estimàs en secret algun
jove emprenedor, mentre no se n’adonàs ningú no seria deshonrós
perquè ja els havia passat a més de mil altres; i si hi hagués algú que
en tingués notícia, que ho volgués esbrinar i ho advertís, no gosaria
parlar d’una senyora de la seua categoria. Per tant, va permetre als
seus ulls que mirassen bé tots aquells que hi havia a casa de son
germà. I, sense prendre en consideració ni la noblesa de sang ni
les riqueses, entre els qui quedaven li va plaure molt Curial, perquè
com que era molt agradable de veure, prou disposat d’esperit i a
més molt entenimentat per l’edat que tenia, va pensar que seria un
home distingit si en tenia els mitjans. Per aquestes raons va decidir
donar-li preferència, i a partir d’aleshores va començar a tenir-hi
més tracte, el cridava sovint i hi parlava gustosament.
Güelfa afavoreix Curial en secret
Aquesta noble dama tenia un procurador que rebia totes les rendes
de Milà, en disposava i li les administrava. Era un home d’uns cin-
quanta anys, molt assenyat, reservat i distingit, que es deia Melcior
de Pando. Güelfa l’apreciava molt i no solament li confiava els béns,
sinó tots els seus secrets. Aleshores, un dia que parlava amb ell de tot
el personal de la casa del marqués, els va venir a la memòria Curial.
Melcior el va lloar molt i va lamentar-ne la pobresa i el poc interés
del marqués, perquè, a parer seu, si aquell fadrí tingués alguns béns,
sens dubte arribaria a ser distingit. Llavors Güelfa, demostrant que
se’n compadia, va contraure l’obligació d’ajudar-lo i, malgrat que
era tan pobre, va decidir fer-lo ser un home sobresortint. Tot seguit
va encomanar al dit Melcior que se l’endugués a sa casa i que, sense
descobrir-li quin n’era l’origen, li proporcionés una bona posició i li
donés tants diners com en volgués i en sabés despendre.
Güelfa descobreix el seu amor a Curial
Un dia va pensar, doncs, que només la vergonya l’apartava dels
seus plaers, i com que no hi havia cap altre impediment la pensava
véncer i acomplir el seu desig. Mentre feia suposicions cercant el
mitjà i la manera de lluitar contra aquella terrible i irracional ver-
gonya, el marqués li envià Curial per pregar-li que anàs a menjar
amb ell. Aleshores la dama, sense pensar-s’hi gens, es va alçar, va
fer passar davant seu tots els altres i amb Curial, que la portava de
bracet, es van quedar enrere i, aprofitant l’ocasió, es va exclamar:
—Ai! Pobra de mi! Com n’és, de malaguanyat, el meu amor cap a
tu! Jo, infeliç, que fa tant de temps que t’estime, que t’he donat
el que has rebut de Melcior i que interiorment he permés que em
senyoreges, a mi i als meus béns, i tu, per contra, més cruel que He-
rodes, ingratament menysprees els dons que l’amor, més indulgent
cap a tu que tu mateix, t’ha ofert! Ah, tros de carn mesella! Mai no
advertiràs els mots punyents que tantes vegades he proferit davant
teu? Ah, vergonya, vine, retorna i fuig d’aquest insensat que pareix
que no haja tractat amb persones!
Una vegada dit això, amb prou feines va poder contenir les llàgri-
mes. Finalment van arribar plegats a la cambra del marqués, el qual
la rebé amb satisfacció; es van entaular i van començar a menjar.
Però la dama, pensant en el que havia dit i en com s’hauria inter-
pretat, a penes s’empassava res, de la qual cosa s’excusava dient
que tot just s’havia acabat de llevar i que encara no li havia vingut
l’apetit. D’altra banda, Curial començà a pensar molt en les parau-
les que havia sentit i, després de saber que Güelfa li havia ofert i li
oferia el que havia de menester, es quedà profundament pensatiu.
Desitjós de respondre-li, li semblava que aquell dinar durava un
any.
Curial e Güelfa,
Teide (adaptació)
Anàlisi de textos
1.
Escolta i llig els tres fragments del
Curial e Güelfa
que tens en aquesta pàgina.
2.
Qui era Güelfa? Descriu-ne les característiques principals.
Güelfa era una viuda jove, germana del marqués de Mont-
ferrat. Era bella i molt rica, i tenia ganes de tenir un marit o
un amant.
3.
A quins motius atribueix el narrador l’enamorament de
la jove?
El narrador atribueix l’enamorament al fet que era jove i be-
lla, que tots la lloaven i la sol·licitaven, i que estava ociosa.
4.
Com decideix Güelfa que pot afavorir Curial sense que
ningú se n’adone?
Güelfa decideix que pot afavorir Curial per mitjà de Melcior
de Pando, que dóna diners a Curial i li proporciona una bona
posició.
5.
Qui era Melcior de Pando? Quines característiques per-
sonals tenia?
Melcior de Pando era un home d’una cinquantena d’anys,
que s’encarregava d’administrar els béns de Güelfa. Era un
home molt assenyat i Güelfa l’apreciava molt.
6.
Com declara Güelfa el seu amor a Curial?
Güelfa manifesta el seu amor a Curial retraient-li la seua in-
diferència i ingratitud per contrast amb l’amor i els béns que
ella li ha mostrat i donat.
7.
Com reacciona ell davant aquesta declaració?
Curial es queda molt pensatiu davant del que Güelfa li ha dit,
i desitja que acabe prompte el dinar per poder parlar-li.
8.
Explica les característiques de la relació que s’estableix
entre Curial i Güelfa.
En aquesta relació ella és la senyora, la qui té el poder social
i econòmic, ella és la que mana i Curial és un servidor, cosa
que és reforçada perquè Curial és més jove que ella. És ella la
qui pren la iniciativa i la qui declara el seu amor a Curial, que
es queda tot sorprés i pensatiu.
9.
Assenyala el punt de vista del narrador que utilitza
l’autor de l’obra. Justifica la resposta.
És un narrador exterior, i omniscient, perquè coneix els senti-
ments dels personatges.
Solucions de les activitats del
Llibre de l’alumne
