111
La novel·la del segle
XV
Anàlisi de textos
27.
El capítol s’inicia amb un parlament que la Viuda Repo-
sada adreça a Tirant. Quins sentiments hi expressa?
La Viuda manifesta que l’amor és el que la fa parlar i que,
com que té pietat d’ell, vol evitar-li la infàmia i el dolor.
28.
L’espill ja s’ha fet servir en un altre passatge de la novel-
la. Indica en quin.
En el capítol en què Tirant declara el seu amor a Carmesina.
29.
Quines diferències hi ha en l’ús que es fa de l’espill en
aquella escena i en aquesta?
En aquella escena l’espill és un mitjà indirecte d’expressar la
veritat. En aquest capítol, en canvi, és un mitjà d’interferèn-
cia amb la realitat per a facilitar l’engany.
30.
Enumera totes les accions que du a terme la Viuda Re-
posada per enganyar Tirant.
La Viuda cita Tirant perquè a una hora concertada vaja a un
lloc determinat, una cambra que dóna a un hort que la Viuda
ha preparat prèviament. Després de deixar Tirant en aquesta
cambra, la Viuda se’n va a palau i fa alçar la princesa del llit,
que encara dorm; li diu que els metges han recomanat que
no dorma tant i que li convé passejar per un hort que hi ha a
prop i distraure’s, perquè allí l’espera Plaerdemavida, que ha
preparat alguns jocs. La Viuda havia vestit Plaerdemavida com
el jardiner negre que té cura de l’hort i li havia pintat també
la cara de negre. Una vegada les tres són a l’hort, comença la
representació que la Viuda ha preparat per enganyar Tirant.
31.
Resumeix els motius pels quals Tirant considera en la
seua lamentació que «sóc l’home amb més mal fat que
mai haja nascut».
Tirant fa aquesta afirmació perquè en les batalles sempre és
vencedor, però en els afers amorosos és l’home més desgra-
ciat del món. Justament quan s’havia promés en matrimoni
amb Carmesina, Tirant creu que ella l’ha deshonrat amb un
altre que, per a més inri, és de baixa condició i musulmà,
dues qualitats negatives en aquesta època.
32.
La Viuda Reposada prepara una escena en què res no
és el que sembla i on únicament ella controla tots els
plans de la realitat i de la ficció. Comenta el que sap i
el que creu en aquest episodi cada un dels personatges
següents: Tirant, Carmesina i Plaerdemavida.
Tirant creu que Carmesina s’ha citat amb el negre que cuida
l’hort i que manté relacions sexuals amb ell. Carmesina, que
Plaerdemavida li ha preparat uns jocs per distraure-la, ja que els
metges consideren que això és bo a la seua salut. I Plaerdema-
vida, a qui li agrada fer broma, creu que tot és una facècia i
s’hi apunta amb entusiasme.
33.
Tirant no observa l’escena directament, sinó per mitjà
d’un joc d’espills. Quin significat metafòric poden tenir
els espills en aquest episodi?
Els espills reflecteixen la realitat, però no la mostren directa-
ment. Són una metàfora del joc sempre canviant entre ficció,
art, literatura i realitat. L’espill proporciona un coneixement
indirecte i, a més, dóna una imatge invertida de la realitat.
La reflexió de la realitat en l’espill no en canvia la naturalesa,
però hi introdueix un cert aspecte d’il·lusió.
34.
Comenta la complexa relació entre realitat, ficció i apa-
rença que s’estableix en aquest capítol.
En aquest capítol la realitat és que la Viuda Reposada està
enamorada de Tirant i ha ordit un engany, una ficció, per
separar Tirant de Carmesina. L’aparença és que la Viuda Re-
posada sent compassió per Tirant, ja que, segons ella, Car-
mesina l’enganya. Tirant pren per realitat el que no és sinó
una ficció, i no sap separar l’aparença de la realitat.
COMENTARI DE TEXT.
Tirant lo Blanc
(pàgina 247)
La batalla contra els turcs
El soldà havia organitzat la seua gent de la manera següent: en pri-
mer lloc col·locà els qui portaven llances i pavesos. Després venien
els ballesters i els arquers; a continuació anaven els cristians que
havien pres sou del Gran Turc amb els cavalls molt ben encoberts
i amb grans penatxos; darrere de tots anaven els turcs amb més de
quatre-centes bombardes. Es feien el compte que, amb les bom-
bardes, podrien matar més de set-cents homes. Quan tot estigué
a punt, el rei d’Egipte manà dir a Tirant que el mataria o l’empre-
sonaria aquell dia i que, una vegada hagués pres la ciutat de Cons-
tantinoble, faria fer una imatge d’or en record de tan memorable
batalla i manaria posar-la sobre la porta de la ciutat. També li féu
saber que prompte li faria tastar l’amargor de la seua llança. Tirant
li respongué que s’alegrava molt que li la fes tastar, perquè ell por-
tava tant de sucre que no en sentiria amargor, sinó que més aviat
aquell dia la seua dolorosa sang mora seria escampada.
Tirant tornà a amonestar la seua gent, els féu allunyar-se del temor
i convertí el seu ànim en esperança de victòria. Llavors els turcs dis-
pararen una bombarda que passà massa alta i no tocà ningú. Tirant
duia lligada al braç una petita atxa amb un cordó alt de seda i una
petita bandera a la mà. Amb aquesta féu un senyal i el duc de Pera,
que comandava el cap de l’ala, voltà tota la seua gent fins al centre,
on hi havia les banderes, de manera que ordenadament es col·loca-
ren en cercle amb les espatles envers els enemics. Seguidament Tirant
féu un altre senyal i el duc de Sinòpoli girà en el mateix ordre, de
manera que estaven de cara a la muntanya on era Diafebus i presen-
taven igualment l’espatla als enemics. Una vegada tots col·locats, es
posaren a córrer a galop tirat, sempre en un magnífic ordre.
Quan els turcs els veieren anar d’aquesta manera, es posaren a cridar:
—Ja fugen, ja fugen!
Aleshores els de peu llançaren els pavesos i els altres, les llances i
les ballestes per tal de poder córrer darrere dels enemics cristians.
Els de cavall, qui més podia córrer més es pensava que guanyava,
i els qui portaven els cavalls encoberts llançaren les cobertes per
anar més lleugers. Tirant, de tant en tant, es girava i veia venir tota
la gent desbaratada. Però no es preocupava més que de seguir
corrents i en ordre, encara que els moros, que tenien bons cavalls,
fins i tot aplegaven a pegar-los amb les llances pels costats. L’em-
perador, que des de les torres veia venir la gent fugint, es pensava
que la batalla s’havia perdut. Aquella nit les donzelles no s’havien
despullat, sinó que havien estat fent pregàries amb gran devoció en
què suplicaven al vencedor de totes les batalles i a la seua sacratís-
sima Mare que donàs la victòria als cristians.
Però una vegada Tirant veié que la gent de peu s’havia quedat
endarrerida i havien passat el lloc on era Diafebus, alçà la bandera
que portava i tothom s’aturà. Cada esquadra s’apartà de l’altra i se
n’allunyà un tir de pedra. Els turcs, en veure’ls aturar-se, es detin-
gueren molt decebuts. Aleshores, Tirant ordenà al duc de Pera que
atacàs primer. Quan el capità va veure que els enemics reforçaren
la seua gent, féu que hi prengués part el marqués de Sant Jordi.
Després ho féu el duc de Sinòpoli. I entre tots feren una mortaldat
tan gran que era cosa d’admiració.
Joanot
M
ARTORELL
Tirant lo Blanc,
Tres i Quatre (adaptació)
