La novel·la del segle
XV
108
que, si mostra directament els seus sentiments davant Tirant,
serà més vulnerable i Tirant se’n podrà aprofitar. Tots dos se
senten atrets l’un per l’altre i, al mateix temps, tenen por de
fer-se mal sentimentalment.
16.
Com reacciona Carmesina davant de la declaració
d’amor de Tirant?
Carmesina se sent afalagada i contenta, i sent admiració per
l’enginy de Tirant.
17.
Resumeix els arguments que exposa la Viuda Reposada
en contra de la relació amorosa de Carmesina amb Ti-
rant. Com reacciona Carmesina al que li diu?
La Viuda objecta que Tirant és un servidor, un criat de l’em-
perador, el pare de Carmesina, i que és pobre. No té títol de
duc, comte ni marqués. No és, per tant, un pretendent dig-
ne d’ella. D’altra banda, si Carmesina mantinguera relacions
amb Tirant sense casar-s’hi, perdria l’honor i la reputació.
Carmesina expressa l’exasperació de no ser lliure, d’estar
subjugada als pares i, a més a més, a la dida, que és la Viuda
Reposada. Encara es mostra més enfadada, perquè la Viuda la
critica abans d’hora, sense cap motiu. Carmesina considera
la Viuda deshonesta i maldient, i està segura que, si l’hague-
ra vista fent alguna cosa amb Tirant, hauria tocat la trompeta
per tota la ciutat pregonant-ho a tothom.
18.
Compara les declaracions d’amor de Güelfa a Curial i de
Tirant a Carmesina. Quines són les diferències principals
que hi trobes?
Hi ha una primera diferència òbvia: en el
Curial,
és la dama
qui declara el seu amor. En el
Tirant,
el cavaller. L’altra dife-
rència és la manera: Güelfa declara el seu amor de viva veu,
d’una manera molt clara i directa, avergonyint i tot el pobre
Curial per no adonar-se de l’amor que ella li té. La declaració
de Tirant, en canvi, és molt tímida i delicada.
Tant en una novel·la com en l’altra, qui té el poder econòmic i
social és la dona. Això explica que en el
Curial
siga la dona qui
pren la iniciativa i que en el
Tirant,
el cavaller només s’atrevis-
ca a expressar el seu amor per la princesa d’una manera indi-
recta. Hi ha també un detall important per a explicar que siga
Güelfa qui pren la iniciativa: a diferència de la jove i inexperta
Carmesina, Güelfa és viuda i és més gran que Curial.
19.
Compara i comenta les característiques d’aquests qua-
tre personatges: Curial, Güelfa, Carmesina i Tirant.
Els dos personatges masculins estan en una situació d’infe-
rioritat social respecte de les dones, però Tirant és molt més
imaginatiu i decidit que Curial.
Güelfa, en comparació de Carmesina, és decidida i autorità-
ria. Carmesina és una donzella de catorze anys, mentre que
Güelfa és una viuda i és major que Curial.
TEXTOS MEDIEVALS.
Tirant lo Blanc (II)
(pàgines 242-243)
Les
bodes sordes
al castell de Malveí
Tirant se n’anà i li contà el seu mal a Estefania. Llavors, juntament
amb el Conestable, acordaren que, quan tothom s’hagués gitat i les
donzelles dormissen, que els dos anirien a la cambra i allí pensarien
quin remei podien prendre per a les seues passions.
Totes les dames dormien amb la Viuda Reposada, excepte cinc que
dormien en la cambra que hi havia abans d’aquella on es gitaven
Estefania i la princesa. Plaerdemavida, que veié que la princesa no es
volia gitar, tot i que li havia dit que se n’anava a dormir, i que després
sentí que es perfumava, de seguida pensà que havien de celebrar
festivitat de bodes sordes.
Quan fou de nit i l’hora oportuna, Estefania prengué una candela
encesa i anà al llit on reposaven les cinc donzelles i, una per una, les
mirà per veure si dormien. Com que Plaerdemavida desitjava veure i
sentir tot el que ocorregués, es mantingué desperta, però quan Este-
fania s’apropà, tancà els ulls fent com si dormís. Aleshores, Estefania
obrí les portes sense fer remor i trobà a la porta els cavallers que
esperaven amb més devoció que els jueus esperen el Messies. En
passar apagà el llum, agafà de la mà el Conestable i Tirant els seguí.
Així arribaren a la porta de la cambra on la princesa els esperava.
Carmesina portava gonella de domàs verd tota brodada de perles
molt grosses i redones. El collar era de fulles d’or esmaltades i de
cada fulla penjaven robins i diamants. Al cap, sobre els seus daurats
cabells, portava un capellet de molts batents que llançava una res-
plendor molt gran. Quan Tirant la veié tan ben abillada, li féu una
gran reverència i, posant el genoll en la dura terra, li besà les mans
moltes vegades. I així passaren entre ells moltes amoroses raons.
Quan els paregué hora, desaparegueren i se’n tornaren a la seua
cambra. Qui pogué dormir aquella nit, uns per amor i els altres per
dolor?
Tan aviat com es féu de dia, tothom s’alçà, perquè l’emperador
havia de partir. Plaerdemavida anà a la cambra de la princesa i la trobà
vestint-se. Estefania estava mig vestida i asseguda a terra, intentant
lligar-se el capell. Estava amb els ulls mig entelats i escassament hi
podia veure.
—Ah, Santa Maria val! —digué Plaerdemavida—. Digues, Estefania,
quin mal tens? Cridaré els metges que vinguen.
—No cal —contestà Estefania—, prompte estaré bé. Es veu que
l’aire del riu anit em féu mal.
—Guarda! —exclamà Plaerdemavida—. Què dius? Serà ben fàcil
que mores i, si mors, la teua mort serà nefasta. Guarda bé que no et
facen mal els talons, perquè he oït dir als metges que a nosaltres les
dones, el primer dolor ens ve per les ungles, després pels peus; puja
als genolls i a les cuixes; i de vegades entra en el secret on dóna gran
turment i d’aquí se’n puja al cap, torba el cervell i d’aquí ve la pèrdua
de l’equilibri. Aquesta malaltia, no penses que ve sovint, sinó que
segons diu el filòsof Galilén, metge molt famós, ve sols una vegada
en la vida i, encara que és incurable, no és un mal mortal perquè s’hi
poden aplicar molts remeis. Açò que t’he dit és veritat i has de saber
que jo sé diferenciar entre les malalties i, si em mostres la llengua, et
sabré dir quin mal tens.
Estefania li tragué la llengua i quan Plaerdemavida l’hagué vista, li
digué:
—Renegaria de tot el saber que mon pare m’ensenyà si tu no has
perdut sang aquesta nit.
Estefania respongué:
—Dius tota la veritat, perquè me n’ha eixit del nas.
—Jo no sé si del nas o del taló —insistí Plaerdemavida—, però de
sang, n’heu perduda. Si vós voleu, senyora, us recitaré un somni que
he tingut aquesta nit, però us pregue que si dic alguna cosa que puga
agreujar vostra altesa, no em denegueu el perdó.
A la princesa li havia agradat molt el que Plaerdemavida havia dit
i, amb grans rialles, li digué que contàs tot el que volgués, que ella
la perdonava de bon grat. Llavors Plaerdemavida començà el seu
somni amb aquestes paraules:
