La novel·la del segle
XV
110
tots dos s’han casat clandestinament, de manera que en
principi poden tenir una relació sexual completa.
Finalment, Plaerdemavida es mostra com un personatge
irònic i divertit, a qui l’encanta mirar els jocs amatoris dels
altres i parlar-ne. És el personatge que parla de l’amor d’una
manera més directa i atrevida. Al mateix temps, és també el
més cast.
TEXTOS MEDIEVALS.
Tirant lo Blanc (III)
(pàgines 244-245)
L’engany de la Viuda Reposada
La Viuda, amb la seua malícia, tenia preparat tot el que necessitava
per a cometre un crim tan gran com mai no s’havia vist. I doncs,
en veure Tirant, amb cara molt afable i gest graciós per poder-lo
enamorar, li digué:
—No m’estranya que vulgueu conquistar el món, perquè a mi em
teniu captivada i açò és el que em fa parlar. Veig que amb els ulls
oberts voluntàriament voleu ofegar-vos en una bassa d’oli i vós,
com a home adolorit que ha perdut el seu senderi, com si no tro-
bàsseu qui us empare ni us tinga pietat. Jo us vull traure dels llimbs
on us trobeu i per això, senyor Tirant, podreu comprovar el que us
vaig dir si aneu a les dues tocades al lloc que us indicaré.
Tirant acceptà la proposta i la Viuda partí cap a una casa que es
trobava a les espatles de l’hort, en què vivia una dona molt an-
ciana amb qui ella s’havia concertat. Allí féu emparamentar un llit
d’acord amb el que Tirant es mereixia. En arribar l’hora, la rabiosa
Viuda anà per Tirant i, després d’haver-li pres jurament, el va dis-
fressar, perquè no fos reconegut i anaren a la cambra de la vella.
Allí hi havia una petita finestra que donava a l’hort, però que estava
tan alta que sols s’hi podia mirar amb una escala. La Viuda agafà
dos espills grans: l’un el posà a la finestra i l’altre el col·locà de ma-
nera que reflectia el que es veia al superior. Per explicar-ho millor: si
un home té una ferida a les espatles, com se la podrà veure? Aga-
fant dos espills i posant-ne un a la paret i l’altre enfront del primer
de manera que el puga veure. Aleshores la nafra es reflecteix en el
primer espill i d’aquest a l’altre.
Després d’haver fet açò, la Viuda deixà Tirant en la cambra, se
n’anà a palau, trobà la princesa que era al llit i li digué:
—Alceu-vos, senyora, que el senyor emperador m’ha manat dir-vos
que els metges han ordenat que no dormiu tant, ja que dormir
després de dinar i en temps de calor pot portar moltes malalties.
Quan la princesa s’alçà, es vestí una gonella de brocat, però anava
tota descordada, sense cap roba als pits i amb els cabells escampats
per les espatles. Aleshores li digué la Viuda:
—Els metges creuen convenient que baixeu a l’hort per veure la
verdor. Allí farem jocs perquè us passe la son. Tinc unes vestidures
de la festa del Corpus que representen el vostre hortolà. Plaerde-
mavida, a qui agraden molt aquests jocs, se les posarà i us animarà
amb les seues acostumades xerrameques.
Aleshores la princesa, la Viuda i les dues donzelles davallaren a
l’hort mentre Tirant estava constantment mirant l’espill. Llavors
veié venir la princesa i asseure’s prop d’una séquia. La Viuda havia
previst bé tot el que li faria falta i també se les enginyà perquè
l’hortolà no fos a l’hort. Llavors la Viuda ajudà a vestir-se Plaerde-
mavida amb la careta de l’hortolà i amb les robes d’aquell. Després
la donzella entrà per la porta de l’hort.
Quan Tirant el veié entrar, veritablement pensà que es tractava del
moro hortolà, ja que portava al coll una aixada i havia començat
a cavar. A l’instant, s’acostà a la princesa, s’assegué al seu costat, li
agafà les mans i començà a besar-li-les. A continuació li posà les mans
sobre els pits i li tocà les mamelles mentre li feia requestes d’amor. A
tot açò, la princesa feia grans rialles. Després l’hortolà s’acostà tant
que li posà les mans sota les faldes, mentre totes reien a causa de les
raons que deia Plaerdemavida. La Viuda, en aquells moments, es gira-
va de cara a Tirant, torcia les mans i escopia a terra mostrant sentir un
gran fàstic i dolor pel que feia la princesa. Penseu com es devia sentir
el mesquí de Tirant que el dia anterior estava tan content d’haver
aconseguit tan alta senyora com a esposada i ara havia vist amb els
seus ulls la causa del seu dol i del seu dolor! Pensant per a si mateix
que els espills representaven malament el que havia vist, els trencà
per veure si al seu interior hi havia alguna cosa feta per art de nigro-
mància, però no hi trobà res del que buscava. Llavors volgué pujar a
la finestra per veure quina fi tindrien aquells afers, però com que no
hi havia escala, no tingué més remei que agafar el banc de davant del
llit, col·locar-lo verticalment i, amb una corda que tallà de la cortina,
la passà per la biga de manera que pogué pujar-hi. Llavors veié com
el negre hortolà s’emportava de la mà la princesa cap a una cambra
que hi havia en l’hort on es guardaven els estris i dormia l’hortolà.
Plaerdemavida entrà a la cambra amb la princesa i estigueren una
estona rebolicant en una caixa que contenia les robes del moro.
Mentrestant la Viuda i la donzella de Montblanc passejaven per da-
vant de la cambra i al cap de poc isqueren Carmesina i la seua don-
zella. En veure-les la Viuda s’acostà a la donzella, li donà un drap
del cap i li digué que, per continuar el joc, li’l posés davall les faldes
de Carmesina. La donzella, tal com la Viuda l’havia ensinistrada,
s’agenollà davant de sa altesa i li posà el drap davall les faldes.
D’aquesta manera la ignorància de la princesa donà lloc a la malícia
de la Viuda.
Havent vist Tirant un cas tan nefandíssim, caigué en grans pensa-
ments i amb veu miserable i plena de dolor començà a lamentar-se
d’aquesta manera:
—Oh fortuna, enemiga de tots aquells que desitgen viure hones-
tament! Per què has permés que els meus ulls hagen vist una cosa
que mai no podria haver-se pensat que fos possible? Però a la con-
dició femenina no hi ha res que siga impossible tractant-se del mal!
Oh fortuna! En què t’he ofés que en les batalles em fas vencedor
i en els afers de l’amor sóc l’home amb més mal fat que mai haja
nascut? Just ara que m’havies lligat amb un matrimoni que sols me-
resc pels meus afanys has permés que haja estat deshonrat per un
home de la més vil condició i enemic de la nostra santa fe catòlica.
Oh senyora princesa, quanta iniquitat hi ha en la teua ànima que
després d’haver-me lligat m’has agreujat sense temor de Déu ni de
ton pare, ni tampoc de mi, que sóc el teu marit, a qui més li toca
l’interés. Mai no hauria cregut que una donzella tan jove tingués
tan poca vergonya i tant d’atreviment per a cometre un crim tan
abominable. Ai de mi, trist desventurat, que de manera tan vil he
estat rebutjat per la meua senyora!
Llavors entrà la Viuda Reposada, la qual s’havia aturat a la porta
escoltant les lamentacions de Tirant i digué per a si:
—Per fi s’han esdevingut les coses que jo havia iniciat.
Joanot
M
ARTORELL
Tirant lo Blanc,
Tres i Quatre (adaptació)
